He escollit
aquesta obra, perquè m’ha cridat l’atenció. No és la obra d’alegria, més aviat
et dona a entendre tristesa, desesperació...
Els colors són vius,
la noia està assentada i recolzada a la paret d’unes escales que podrien ser,
sense cap problema, les de casa seva.
Ella pot estar
pensant moltes coses, milers de pensaments la poden absorbir, milers i milers.
Es sent trista, sola, dolguda perquè les reflexions és mengen el seu cervell
mentre espera a algú que la vingui a buscar, i el temps és fa etern.
Obra de Joan Mateu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada